El film “Canino” (2009), dirigit per Yorgos Lanthimos, emergeix com una obra d’art inquietant i profundament evocadora, que desafia les convencions narratives i estètiques del cinema contemporani. Amb una mirada incisiva i una direcció implacable, Lanthimos dissecciona les estructures del poder i el control familiar, creant un univers tancat on la realitat es redefineix a cada instant, oferint una reflexió descarnada sobre la condició humana i les seves limitacions autoimposades.

La dramatúrgia de “Canino” es desplega amb una precisió quirúrgica, construint una narrativa claustrofòbica que atrapa l’espectador des del primer fotograma. La trama segueix una família aïllada del món exterior, on els pares mantenen els seus fills sota un règim de control extrem, privant-los de qualsevol contacte amb la realitat externa. Aquest aïllament forçat i l’educació distorsionada que reben els joves donen lloc a una sèrie de situacions absurdes i violentes que, tot i la seva aparent irrealitat, reflecteixen profundes veritats sobre la manipulació i la submissió. El guió esdevé una mena de paràbola moderna, plena de simbolisme i de girs narratius que desconcerten i fascinen per igual.

Estèticament, “Canino” es caracteritza per una austeritat formal que accentua el seu caràcter opressiu. La fotografia utilitza una paleta de colors neutres i una il·luminació natural que reforça la sensació de reclusió i de quotidianitat estranya. Els enquadraments són sovint estàtics i simètrics, creant una sensació de rigidesa i d’inhumanitat que subratlla la manca de llibertat dels personatges. Aquesta estilització visual, combinada amb una banda sonora mínima, amplifica el sentiment d’incomoditat i de tensió latent que impregna tota la pel·lícula.

La posada en escena de Lanthimos és d’una meticulositat impressionant. Cada moviment, cada gest dels actors sembla calculat per transmetre la fragilitat i la distorsió de les seves existències. Les escenes domèstiques, aparentment banals, esdevenen espais de terror subtil, on les normes familiars absurdes es despleguen amb una lògica interna implacable. La casa, convertida en un microcosmos de l’aïllament i del control, esdevé un personatge més, amb la seva arquitectura asèptica i els seus límits invisibles però insuperables.

Les interpretacions dels actors són un dels punts més destacats de “Canino”. Christos Stergioglou i Michelle Valley, en els papers dels pares, ofereixen actuacions inquietants, plenes de fredor i d’una autoritat esgarrifosa. Els fills, interpretats per Angeliki Papoulia, Mary Tsoni i Christos Passalis, transmeten amb gran eficàcia la confusió, la innocència pertorbada i la rebel·lió soterrada que defineixen els seus personatges. La seva interacció és el nucli emocional del film, reflectint les tensions i les contradiccions d’un sistema familiar que ha perdut tot contacte amb la realitat.

En conclusió, “Canino” de Yorgos Lanthimos és una obra cinematogràfica que transcendeix les seves premisses per oferir una exploració profunda i provocadora de les dinàmiques de poder i de control. La seva combinació de dramatúrgia precisa, estètica austera i direcció meticulosa la converteixen en un referent ineludible del cinema contemporani. Lanthimos, amb aquesta obra, no només desafia les expectatives narratives, sinó que també obliga l’espectador a confrontar les zones més obscures de la naturalesa humana, oferint una experiència cinematogràfica tan incòmoda com reveladora.

Per Jaume Ribot

“Alien, el 8è passatger” és una pel·lícula icònica que combina ciència-ficció i terror des de una perspectiva magistral. Va ser estrenada el 1979, fa gairebé 40 anys, en una època molt diferent de l’actual, però encara és un referent del gènere, on aconsegueix un gran magnetisme i donant gran credibilitat; crea una essència de realisme potent i una estètica única, provocant que els espectadors es puguin creure qualsevol cosa que succeeixi durant la pel·lícula. El seu diretor, Ridley Scott, va fer un canvi important que va generar un abans i un després amb els personatges principals (en aquella època històrica tots els herois eren homes) va fer que el personatge principal fos una dona, la genuïna Sigourney Weaver, on es va convertir amb la primera heroïna real i una icona a seguir a partir del seu personatge estrella, la tinent Ripley.

El film ens ha situa dins la “Nostromo”, una nau que transporta una refineria cap a la Terra, amb només set tripulants en hibernació, i una “embrionària IA” del segle passat de la immensa nau, activa l’ordinador principal, “MARE”, informant d’una senyal rebuda i d’origen desconegut provinent d’un planeta remot. Seguint la normativa de la companyia “Weylan”, que és investigar qualsevol senyal d’aquest tipus desconegut, fent que el seu destí es vegi interromput i hagin d’anar a descobrir i trobar més informació. El que no saben és que trobaran alguna cosa que els desconcertarà totalment, portant-los a viure un calvari inimaginable.

“Alien” es distingeix per la seva fantàstica posada en escena i la creació d’un univers tan real com la vida mateixa. La tripulació, formada per simples peons davant d’una situació nova, ofereix naturalitat, ironia i credibilitat. Tot això fa que es converteixi en una obra mestra que mereix estar al podi de les millors pel·lícules de ciència-ficció i terror. Scott va fer una feina única, creant una experiència cinematogràfica que segueix intrigant i generant tensió molts anys després i creant una franquícia brutal, amb un munt de pel·lícules i material divers, sempre lligat amb el “xenomorf” més famós del cinema.

Per Jaume Ribot