Us voleu retrobar amb vosaltres mateixos, us voleu retrobar amb les vostres pors, reptes i desitjos…
“Le Otto Montagne” és la via per poder arribar en aquest fet, ja que és un viatge a dins nostre. Felix Van Groeningen (“Alabama Monroe” i “Beatiful Boy”) fa tàndem amb la directora Charlotte Vandermeersch (“Belgica” i “Turquaze”), per adaptar de forma brillant i autèntica la novel·la del premiat autor italià, Paolo Cognetti, qui ha reconegut que la pel·lícula és molt fidel a la seva obra. Cal puntualitzar que l’escriptor ha participat activament amb l’adaptació i filmació del film, fins i tot fa algun “cameo”.
Quan autor i director connecten qui més ho nota és l’espectador, que veu fluir una harmonia única i plàcida que et fa endinsar en un món diferent. Durant tota la pel·lícula es palpa respecte cap a la natura i l’ésser humà, a més de tot el que els envolta. De la mateixa forma que fa Cognetti en el llibre, des d’una forma delicada i propera, ens fa veure i sentir la natura com el nostre entorn directe, ancestral, i ens fa pensar en l’essència de nosaltres mateixos.

Ens convida a reconnectar amb el més bàsic i “silvestre”. L’amistat entre Prieto i Bruno és una d’aquelles coses úniques que regala la vida, i com ens serveix per continuar tirant endavant, com un motor que fa moure un mecanisme que només es mou amb l’amor.
Durant la pel·lícula podem veure molts cims on els diversos personatges tindran la seva pròpia visió, però tots arriben a una conclusió: veure’ls com a reptes; d’aquesta manera es demostra que cada un de nosaltres hem tingut, tenim o tindrem muntanyes per superar. Això sí, cada una d’elles marcarà alguna cosa en nosaltres.
Una obra fresca, real i vivencial; emotiva i esperançadora, plena d’escenes brillants, amenitzats amb un guió esplèndid.