SOFIA COPPOLA (1971). Directora nord-americana nascuda a Nova York. És un exponent clau del cinema contemporani com a creadora cinematogràfica. Sempre lligada en el món del setè art, iniciant la seva carrera com a actriu (“The Goodfather: Part III”) i després arribant a la cúspide de la seva creació com a directora i guionista. Perquè la directora ha deixat una marca perenne a l’inventari cinematogràfic de principis dels 2000 amb el seu estil únic i distintiu. El seu enfocament es caracteritza per una delicadesa visual, una narrativa introspectiva i una atenció meticulosa als detalls. Una de les característiques que posen en evidència aquests aspectes és el seu fixament en la construcció de personatges femenins plens de capes i matisos. Dones joves que experimenten una etapa de solitud, que se senten alienes, però alhora alineades a la societat. Els temes més recurrents a la seva filmografia són la solitud, la identitat i la recerca de la connexió humana.

La mostra més clara d’aquest interès per personatges que es troben en un moment de transició, en una ceguesa que els impedeix trobar-se en un espai d’ànimes grises, és “Lost In Translation”, un film que esdevé un estudi íntim de la solitud i el desig de connexió humana.

Tot i això, en moltes ocasions aquest anhel de retrobar-se xoca amb l’opulència, present en els seus films com a mostra de la banalitat de l’objecte. Coppola s’interessa sempre a exaltar la solitud de personatges plens de riquesa material, a la recerca d’allò que els ompli (com n’és l’exemple “Maria Antonietta” o “The Bling Ring”).
La seva posada en escena sempre presenta una estètica visual estudiada que varia segons el film que ens presenta. Trobem un intimisme perfectament coreografiat al seu film “Lost In Translation”, però després ens pot arribar a mostrar una hiperbòlica composició espacial com a “Maria Antoniette”.

Sofia Coppola és una directora referent pel setè art. Nominada diverses vegades a grans festivals, la directora segueix oferint propostes innovadores i sempre interessants.

Per Jaume Ribot