El dia 23 s’estrena a Netflix ENOLA HOLMES.
“Spin-off cinematogràfic del mític detectiu creat per Arthur Conan Doyle en el qual Millie Bobby Brown, Henry Cavill i Sam Claflin donen vida a un peculiar trio de germans. ‘Enola Holmes’ suposa l’adaptació de la popular franquícia literària escrita per Nancy Springer.El personatge interpretat per Brown intenta descobrir el parador desconegut de la seva mare (Helena Bonham Carter) i els seus germans semblen no ser de molta ajuda, ja que en primera instància decideixen enviar-la a un internat.Amb el televisiu Harry Bradbeer -‘Fleabag’- darrera la càmara i Jack Thorne ocupant-se del guió, ‘Enola Holmes’ sembla encaminada a convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la plataforma.”

El director manxec presenta al Festival de Venècia l'enlluernador curtmetratge de 'The Human Voice', protagonitzat per la gran Tilda Swinton.

El cinema ha estat dels últims grans arts en arribar i, com a tal, s’ha nodrit en gran manera de les històries que ja feia segles que circulaven de mà d’un altre gran art, la literatura. Ens atreviríem a dir que la majoria de pel·lícules poden ser categoritzades com a adaptacions literàries en més o menys mesura: des d’aquelles que prenen una sola idea d’un llibre poc conegut i la duen més enllà fins a les que tenen com a principal objectiu dur una novel·la d’èxit a la pantalla. És fàcil pensar en exemples del segon cas: tothom és conscient que sagues com Harry Potter, El senyor dels anells o Els jocs de la fam provenen de sagues literàries, i que pel·lícules com Mujercitas, Matar a un ruiseñor o Madame Bovary sorgeixen dels llibres homònims. Però sabíeu que Forrest Gump o Psycho també són adaptacions de novel·les? També ho són Shrek, Scarface o Million Dollar Baby. Alguns directors han fonamentat la seva carrera en detectar idees interessants en novel·les no especialment reconegudes i desenvolupar-les fins a crear una obra d’art autònoma, com és el cas de Stanley Kubrick i el seu bon ull a l’hora de trobar material per a nous guions. “2001: Una odissea a l’espai” o “La taronja mecànica”, grans pel·lícules en la història del cinema, tenen origen en un relat curt d’Arthur C. Clarke i una novel·la d’Anthony Burgess respectivament que, tot i ser grans peces literàries, mai van aconseguir l’èxit de les seves adaptacions. Fins i tot aquells que anomenem genis necessiten observar als qui han vingut abans en la seva creació.

El guió cinematogràfic és considerat majoritàriament una eina, un text d’impàs cap a la producció d’una pel·lícula, però cada vegada trobem a les llibreries més col·leccions dedicades a la publicació de guions en format llibre. I és que no és fàcil dir on acaba el guió i comença la literatura. No podem obviar que tot i que el guionista pensa necessàriament en imatges, la matèria del guió, allò del que està fet, són les paraules. Segons l’ús que es faci d’aquestes podem distingir dos grans direccions en les que pot treballar un guió: mostrar (majoritàriament associat al cinema) i explicar (majoritàriament associat a la literatura). Tot i que els manuals de guió segueixen animant a seguir la primera ometent elements que la càmera no pugi enregistrar (sentiments, metàfores, comparacions), molts grans guions se serveixen d’un estil més aviat literari per a emfatitzar trets essencials de la pel·lícula. És el cas, no casualment, de molts directors que són els seus propis guionistes. Així, per exemple, trobem que al guió de Barton Fink els germans Coen introdueixen el protagonista com a “odiós però intel·lectual” o que Werner Herzog planteja en la primera escena d’Aguirre que “les muntanyes s’eleven com catedrals”. Aquesta indefinició dels límits entre guió i literatura és recíproca: de la mateixa manera que els cineastes han estat influïts durant dècades per les grans narracions, des que l’audiovisual ha entrat a les nostres vides ha influït la nostra forma d’expressar-nos, pensar i, és clar, escriure. Un llibre de ficció pot decidir si explicar o mostrar, també; doncs és diferent escriure “La Carla estava trista” a “La Carla va entrar a la sala capcota”. De la proporció entre ambdós estils en dependrà el ritme i atmosfera de la història. Guions que es poden llegir com novel·les i novel·les que passen com pel·lícules: els formats s’encreuen i contagien donant lloc a noves maneres de gaudir del cinema i de la literatura.

Com qualsevol creador, un director de cinema es nodreix voluntària o involuntàriament de l’obra dels qui han vingut abans que ell. Conegut per peces de culte com Kill Bill o Pulp Fiction, Quentin Tarantino torna aquestes herències ben explícites, arribant a incorporar en ocasions reproduccions pla a pla de les seves escenes preferides: repartides entre les seves pel·lícules trobem engrunes de Django (Sergio Corbucci, 1966), Los Picapiedra (Brian Levant, 1994), Centauros del desierto (John Ford, 1956), Metropolis (Fritz Lang, 1927) o Superchick (Ed Forsyth, 1973) entre moltíssims altres exemples. Assidu als cinemes i vídeoclubs des de ben petit, el que fa aquesta referencialitat de Tarantino especial és que no contempla cap mena de jerarquia entre pel·lícules més enllà del seu gust personal. Així, al seu particular altar trobem de costat Godard i Jackie Chan, Sergio Leone i Woody Allen o John Woo i Dario Argento. De la sèrie B al cinema d’autor, de les arts marcials a l’spaghetti western, Tarantino ha sabut crear una obra pròpia i un estil visual reconeixible a partir de la juxtaposició i el pastiche. En una entrevista de 1994 per a Empire ens deixa amb tota una declaració d’intencions: “Robo de cada pel·lícula que s’ha fet. M’encanta: el meu treball és agafar això d’aquí i això d’allà i mesclar-ho. Ho robo tot. Els grans artistes roben, no fan homenatges”.

Los amantes de la ciencia ficción tienen la serie Altered Carbon entre sus favoritas, ya que reúne todos los ingredientes que necesita este género para rozar la perfección y encandilar a sus seguidores. Disponible en el catálogo de Netflix, cuenta con dos temporadas de 10 y 8 capítulos respectivamente, y desde aquí estamos deseando que llegue una tercera.

De hecho, este post nos vamos a centrar en una posible temporada 3 de Altered Carbon, contando todo lo que sabemos hasta ahora, que todavía es poco, principalmente porque como hemos podido comprobar con las dos primeras temporadas, el cambio entre cada una de ellas ha sido radical.

La primera temporada de Altered Carbon trataba la historia de unos detectives ciberpunk, mientras que la segunda fue un paso más allá, introduciendo muchos más elementos fantásticos, extraterrestres y fuera de lo normal. A nosotros personalmente, esta última nos gustó más.

Por ello, en caso de que se confirmase la tercera temporada de Altered Carbon, estamos convencidos de que volverán a haber múltiples cambios.

Y aunque todavía no está confirmado, Altered Carbon temporada 3 es más que probable, principalmente por Richard Morgan, escritor y guionista de la serie, confirmó que la idea era llegar a las cinco temporadas.

Posible fecha de estreno de la tercera temporada de Altered Carbon

Dado que por el momento no se ha confirmado de manera oficial, todavía no existe fecha de estreno de la tercera temporada de Altered Carbon, y si tenemos en cuenta que entre el estreno de las dos primeras temporadas pasaron más de dos años, debemos hacernos a la idea de que no podríamos disfrutar de la tercera entrega hasta 2022.

Título original:     Star Trek: Picard (TV Series)

Año: 2020   Duración: 46 min.

Dirección: Alex Kurtzman (Creator), Hanelle M. Culpepper, Jonathan Frakes, Maja Vrvilo, Akiva Goldsman, Douglas Aarniokoski

Guion: Gene Roddenberry, Michael Chabon, Alex Kurtzman, Kirsten Beyer

Música: Jeff Russo

Fotografía: Philip Lanyon, Darran Tiernan

Reparto: Patrick Stewart, Santiago Cabrera, Isa Briones, Alison Pill, Harry Treadaway, Evan Evagora, Michelle Hurd, Neraida Bega, Lil Cory, Michael Eshaun York, Merrin Dungey, Cailan Robinson, Jeffrey Lynn White Jr., Landry Allbright, Sam Marra, Marti Matulis, Rebecca Wisocky, Orla Brady, Brian DeRozan, Jonathan Frakes, Chelsea Harris, Marina Sirtis, Ernesto Chaverri, Jonathan Del Arco, Maya Eshet, Willow Geer, Casey King, Ian Nunney, Jeri Ryan, Graham Shiels, Brent Spiner, McKenzie Westmore, Lulu Wilson

Productora: CBS Television Studios / Roddenberry Entertainment / Secret Hideout. Distribuida por CBS All Access / Amazon Prime Video

Sinopsis:Serie ambientada 18 años después de la última aparición de Jean-Luc Picard en “Star Trek: Nemesis”, y encuentra al personaje profundamente afectado por la destrucción de Romulus como se muestra en la película “Star Trek” (2009).

Estreno en USA (CBS): 24 enero 2020
Estreno resto del mundo (Amazon Prime): 24 enero 2020.

Críticas:

• “Patrick Stewart te emocionará (…) Promete ser un viaje satisfactorio” 

  Robert Lloyd: Los Angeles Times
• “El regreso de Stewart al personaje sería razón suficiente para verla, pero ésta es una serie de verdad, más que una colección de grandes éxitos (…) Puntuación: ★★★★ (sobre 5)” 

  Alan Sepinwall: Rolling Stone
• “Patrick Stewart revisita ‘The Next Generation’ para la Generación Nostalgia (…) Hay una ligera sensación de oportunidad perdida” 

  Ben Travers: IndieWire
• “Es difícil escoger a un favorito entre los nuevos personajes (…) Pero están preparados para trazar un nuevo camino en el universo Star Trek”. 

  Danette Chavez: AV Club
• “Una experiencia televisiva top. Sientes, de inmediato – al menos, en la superficie – que podría ser la mejor oferta televisiva de la franquicia” 

  Mike Hale: The New York Times
• “Tiene destellos de excentricidad y cualquier serie de ciencia-ficción con agradecimientos a Miguel de Unamuno, merece algo de esperanza. Pero, por ahora, es otra Star Trek decepcionante” 

  Darren Franich: Entertainment Weekly
• “En tres horas [de serie] se traslada a un lugar que promete tanta emoción y movimiento como la reflexión que ya ofrece en la figura de su derrotado protagonista. Una serie que sugiere que merece la pena quedarse a su alrededor” 

  Daniel D’Addario: Variety