Terrence Malick (‘voice over’).

L’ULL QUE MIRA: (El perfil femení de La Nouvelle Vague )

View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Repleta de grans noms com Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, Eric Rohmer o Claude Chabrol, la Nouvelle Vague ha passat durant dècades per un corrent cinematogràfic essencialment masculí. Per sort, els últims anys s'ha reivindicat amb força la figura d'Agnès Varda: coneguda per pel·lícules com Cléo de 5 a 7 o Le Bonheur, la directora belga ha romàs activa fins a la seva mort l'any passat, tancant amb els documentals Visages Villages i Varda by Agnès una trajectòria marcada per films disfressats de quotidianitat però de fort contingut social i polític. Una altra gran artista que inicia la seva carrera associada a la Nouvelle Vague és Marguerite Duras. Autora d'una quarantena de novel·les (entre elles L'amant, premi Goncourt de 1983), també va escriure obres teatrals i guions com el de la cèlebre Hiroshima Mon Amour, dirigida per Alain Resnais. A finals dels anys 60 va començar també a dirigir pel·lícules que encara avui destaquen pels particulars usos de recursos narratius com la veu superposada: és el cas de la ja posterior India Song (1975), descrita per la mateixa Duras com a "la pel·lícula de les veus". Al costat d'aquests gegants de la creació que són Varda i Duras cal tenir en compte l'emprenta d'actius com Jean Seberg, Anna Karina, Brigitte Bardot o Delphine Seyrig entre moltes altres, que no només van posar rostre a la Nouvelle Vague sinó que amb les seves interpretacions desenfadades van transcendir els seus papers aportant nous aires als models de gènere de l'època.

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Hayao Miyazaki ha passat a la història del cinema com a un dels més cèlebres directors de pel·lícules d'animació. Co-fundador dels estudis Ghibli i segurament el seu membre més conegut a Europa, el seu primer gran èxit va ser "Nausicaä de la Vall del Vent" (1984), que encara avui resisteix com a un dels millors lllargmetratges animats mai fets tant a nivell de contingut —amb una heroïna humil, tolerant i d'esperit explorador— com estètic —amb la creació d'uns entorns on grans paisatges i microorganismes meravellen per igual—. Des de llavors, ha mantingut a través de més de vint pel·lícules ("El viatge de Chihiro" o "La princesa Mononoke", entre d'altres) la tendresa  en el tractament d'uns personatges que majoritàriament són nens i adolescents amb valors superiors als dels adults que els rodegen, i un especial amor per la natura que li ha valgut un lloc rellevant en tots els estudis sobre cinema i ecologia. Tot i que segueix implicat en produccions de Ghibli des d'altres facetes, Miyazaki va anunciar la seva retirada com a director després d'estrenar "El vent s'aixeca" (2013), un excel·lent últim exemple de dues de les seves grans passions: pacifisme i avions. Segons declaracions pròpies, Miyazaki va decidir treballar en aquesta història després de llegir una cita de Jiro Hirokoshi, el personatge real en què es basa, que bé podria resumir la seva carrera: "Tot el que volia era crear alguna cosa bonica". #miyazaki #filmbooks #llibrescinema #llibreriabarcelona #installibres #instalibros #anime #nausicaaofthevalleyofthewind #thewindrises

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Una modalitat d'estrena tan infreqüent com gratificant per als más cinèfils és el film col·lectiu, que en la seva forma més comú consisteix en una sèrie d'episodis elaborats per diferents directors sota una premisa compartida. Avui us en recomanem quatre exemples que transcendeixen el mer experiment, començant per Ro.Go.Pa.G (1963), punt de trobada dels més grans representants del cinema polític dels 60: Rossellini, Godard, Pasolini i un menys conegut Ugo Gregoretti. Especialment cèlebre és el segment de Pasolini, "La Ricotta", sobre un rodatge imaginari de la crucifixió de Crist, amb la participació d'Orson Welles. New York Stories (1989), per altra banda, ofereix justament el que promet el títol: tres historietes situades a la ciutat de mà de Woody Allen, Coppola i Scorsese. Més endavant trobem el projecte Ten Minutes Older (2002), que dividit en dos pel·lícules, "The Cello" i "The Trumpet", és potser el més ambiciós del seu gènere. Acompanyant el canvi de milenni, fins a 15 directors (Jarmusch, Bertolucci, Claire Denis, Wim Wenders, Herzog, Erice o Godard entre d'altres) són convidats a rodar peces de 10 minuts amb el temps com a tema principal. Per últim, a Centro Histórico (2013), es demana a Aki Kaurismaki, Manoel de Oliveira, Pedro Costa i Víctor Erice que se centrin en la qüestió de la memòria. El resultat és un recull travessat per un cert intimisme compartit en el tractament del passat i la pèrdua. #filmbooks #filmlibrary #barcelonallibres #installibres #cinemabarcelona #woodyallen #pasolini #bertolucci #rossellini #pedrocosta #victorerice #godard #rogopag #jarmusch #newyorkstories #tenminutesolder #centrohistorico

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

Ull que mira

Hi ha un tòpic que mai ha abandonat el cinema: les vacances a Itàlia. Heretat dels grans viatges literaris, aquest tema ha protagonitzat tota classe de pel·lícules. “Vacances a Roma” (1955) és de les primeres que venen al cap de tots. Audrey Hepburn i Gregory Peck formen una mítica parella en aquest film de William Wyler ple d’aquella elegància que tantes nostàlgies desperta cap al cinema clàssic de Hollywood. Ella, una princesa, tracta d’escapar de les normes que l’envolten; ell, un periodista, prova d’aprofitar-se d’aquest desig. A “Una habitació amb vista” (1986) el director James Ivory presenta un gran romanç d’època, subgènere que el va fer conegut amb pel·lícules com “Retorn a Howard’s End” o “El que queda de dia”. Amb un repartiment que inclou a Maggie Smith, Judi Dench o Daniel Day-Lewis al costat dels protagonistes Helena Bonham Carter i Julian Sands, la pel·lícula s’acosta a l’estada d’una noia de l’Anglaterra eduardiana a Florència. Més recentment trobem “Call me by your name” (2017), dirigida per Luca Gudagnino i protagonitzada per Timothée Chalamet i Armie Hammer. També aquí Itàlia esdevé escenari d’una història d’amor, en aquest cas entre un jove italià de família culta i un professor americà convidat pel pare d’aquest. Els tres films mostren de maneres ben diferents com un clixé tan explotat pot seguir donant lloc a noves històries aclamades per públic i crítica.

“ENOLA HOLMES”

El dia 23 s’estrena a Netflix ENOLA HOLMES.
“Spin-off cinematogràfic del mític detectiu creat per Arthur Conan Doyle en el qual Millie Bobby Brown, Henry Cavill i Sam Claflin donen vida a un peculiar trio de germans. ‘Enola Holmes’ suposa l’adaptació de la popular franquícia literària escrita per Nancy Springer.El personatge interpretat per Brown intenta descobrir el parador desconegut de la seva mare (Helena Bonham Carter) i els seus germans semblen no ser de molta ajuda, ja que en primera instància decideixen enviar-la a un internat.Amb el televisiu Harry Bradbeer -‘Fleabag’- darrera la càmara i Jack Thorne ocupant-se del guió, ‘Enola Holmes’ sembla encaminada a convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la plataforma.”

“La voz humana” de Pedro Almodóvar

El director manxec presenta al Festival de Venècia l'enlluernador curtmetratge de 'The Human Voice', protagonitzat per la gran Tilda Swinton.

Ull que mira

El cinema ha estat dels últims grans arts en arribar i, com a tal, s’ha nodrit en gran manera de les històries que ja feia segles que circulaven de mà d’un altre gran art, la literatura. Ens atreviríem a dir que la majoria de pel·lícules poden ser categoritzades com a adaptacions literàries en més o menys mesura: des d’aquelles que prenen una sola idea d’un llibre poc conegut i la duen més enllà fins a les que tenen com a principal objectiu dur una novel·la d’èxit a la pantalla. És fàcil pensar en exemples del segon cas: tothom és conscient que sagues com Harry Potter, El senyor dels anells o Els jocs de la fam provenen de sagues literàries, i que pel·lícules com Mujercitas, Matar a un ruiseñor o Madame Bovary sorgeixen dels llibres homònims. Però sabíeu que Forrest Gump o Psycho també són adaptacions de novel·les? També ho són Shrek, Scarface o Million Dollar Baby. Alguns directors han fonamentat la seva carrera en detectar idees interessants en novel·les no especialment reconegudes i desenvolupar-les fins a crear una obra d’art autònoma, com és el cas de Stanley Kubrick i el seu bon ull a l’hora de trobar material per a nous guions. “2001: Una odissea a l’espai” o “La taronja mecànica”, grans pel·lícules en la història del cinema, tenen origen en un relat curt d’Arthur C. Clarke i una novel·la d’Anthony Burgess respectivament que, tot i ser grans peces literàries, mai van aconseguir l’èxit de les seves adaptacions. Fins i tot aquells que anomenem genis necessiten observar als qui han vingut abans en la seva creació.

Ull que mira

El guió cinematogràfic és considerat majoritàriament una eina, un text d’impàs cap a la producció d’una pel·lícula, però cada vegada trobem a les llibreries més col·leccions dedicades a la publicació de guions en format llibre. I és que no és fàcil dir on acaba el guió i comença la literatura. No podem obviar que tot i que el guionista pensa necessàriament en imatges, la matèria del guió, allò del que està fet, són les paraules. Segons l’ús que es faci d’aquestes podem distingir dos grans direccions en les que pot treballar un guió: mostrar (majoritàriament associat al cinema) i explicar (majoritàriament associat a la literatura). Tot i que els manuals de guió segueixen animant a seguir la primera ometent elements que la càmera no pugi enregistrar (sentiments, metàfores, comparacions), molts grans guions se serveixen d’un estil més aviat literari per a emfatitzar trets essencials de la pel·lícula. És el cas, no casualment, de molts directors que són els seus propis guionistes. Així, per exemple, trobem que al guió de Barton Fink els germans Coen introdueixen el protagonista com a “odiós però intel·lectual” o que Werner Herzog planteja en la primera escena d’Aguirre que “les muntanyes s’eleven com catedrals”. Aquesta indefinició dels límits entre guió i literatura és recíproca: de la mateixa manera que els cineastes han estat influïts durant dècades per les grans narracions, des que l’audiovisual ha entrat a les nostres vides ha influït la nostra forma d’expressar-nos, pensar i, és clar, escriure. Un llibre de ficció pot decidir si explicar o mostrar, també; doncs és diferent escriure “La Carla estava trista” a “La Carla va entrar a la sala capcota”. De la proporció entre ambdós estils en dependrà el ritme i atmosfera de la història. Guions que es poden llegir com novel·les i novel·les que passen com pel·lícules: els formats s’encreuen i contagien donant lloc a noves maneres de gaudir del cinema i de la literatura.