Categoria: CARTELLERA

Terrence Malick (‘voice over’).

On Per llibreriadelaimatgeIn CARTELLERADeixa un comentari
View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ La veu superposada (voice over) és un recurs actualment poc utilitzat al cinema: molts guionistes no en recomanen l'ús perquè hi ha una percepció general que es tracta d'un recurs més literari que cinematogràfic. El fet, però, és que hi ha directors que n'han fet una marca personal, entre ells Terrence Malick. Les seves dues primeres pel·lícules contenen una veu superposada a mode de narrador que pertanyen a un personatge dins la pel·lícula (Holly a Badlands i Linda a Days of Heaven) i que, des de la seva conseqüent subjectivitat, ens donen informacions que es contradiuen amb les imatges. Amb la tercera pel·lícula, The Thin Red Line, va explorar les possibilitats d'un ús coral d'aquest tipus de veu i, així, totes les seves des de llavors (de les que destaca en popularitat The Tree of Life) han incorporat veus superposades de diferents personatges que expressen els seus pensaments desfilats. #terrencemalick #thetreeoflife #thethinredline #daysofheaven #voiceover #llibreries

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

L’ULL QUE MIRA: (El perfil femení de La Nouvelle Vague )

On Per llibreriadelaimatgeIn CARTELLERADeixa un comentari
View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Repleta de grans noms com Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, Eric Rohmer o Claude Chabrol, la Nouvelle Vague ha passat durant dècades per un corrent cinematogràfic essencialment masculí. Per sort, els últims anys s'ha reivindicat amb força la figura d'Agnès Varda: coneguda per pel·lícules com Cléo de 5 a 7 o Le Bonheur, la directora belga ha romàs activa fins a la seva mort l'any passat, tancant amb els documentals Visages Villages i Varda by Agnès una trajectòria marcada per films disfressats de quotidianitat però de fort contingut social i polític. Una altra gran artista que inicia la seva carrera associada a la Nouvelle Vague és Marguerite Duras. Autora d'una quarantena de novel·les (entre elles L'amant, premi Goncourt de 1983), també va escriure obres teatrals i guions com el de la cèlebre Hiroshima Mon Amour, dirigida per Alain Resnais. A finals dels anys 60 va començar també a dirigir pel·lícules que encara avui destaquen pels particulars usos de recursos narratius com la veu superposada: és el cas de la ja posterior India Song (1975), descrita per la mateixa Duras com a "la pel·lícula de les veus". Al costat d'aquests gegants de la creació que són Varda i Duras cal tenir en compte l'emprenta d'actius com Jean Seberg, Anna Karina, Brigitte Bardot o Delphine Seyrig entre moltes altres, que no només van posar rostre a la Nouvelle Vague sinó que amb les seves interpretacions desenfadades van transcendir els seus papers aportant nous aires als models de gènere de l'època.

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

On Per llibreriadelaimatgeIn CARTELLERADeixa un comentari
View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Hayao Miyazaki ha passat a la història del cinema com a un dels més cèlebres directors de pel·lícules d'animació. Co-fundador dels estudis Ghibli i segurament el seu membre més conegut a Europa, el seu primer gran èxit va ser "Nausicaä de la Vall del Vent" (1984), que encara avui resisteix com a un dels millors lllargmetratges animats mai fets tant a nivell de contingut —amb una heroïna humil, tolerant i d'esperit explorador— com estètic —amb la creació d'uns entorns on grans paisatges i microorganismes meravellen per igual—. Des de llavors, ha mantingut a través de més de vint pel·lícules ("El viatge de Chihiro" o "La princesa Mononoke", entre d'altres) la tendresa  en el tractament d'uns personatges que majoritàriament són nens i adolescents amb valors superiors als dels adults que els rodegen, i un especial amor per la natura que li ha valgut un lloc rellevant en tots els estudis sobre cinema i ecologia. Tot i que segueix implicat en produccions de Ghibli des d'altres facetes, Miyazaki va anunciar la seva retirada com a director després d'estrenar "El vent s'aixeca" (2013), un excel·lent últim exemple de dues de les seves grans passions: pacifisme i avions. Segons declaracions pròpies, Miyazaki va decidir treballar en aquesta història després de llegir una cita de Jiro Hirokoshi, el personatge real en què es basa, que bé podria resumir la seva carrera: "Tot el que volia era crear alguna cosa bonica". #miyazaki #filmbooks #llibrescinema #llibreriabarcelona #installibres #instalibros #anime #nausicaaofthevalleyofthewind #thewindrises

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

On Per llibreriadelaimatgeIn CARTELLERADeixa un comentari
View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Una modalitat d'estrena tan infreqüent com gratificant per als más cinèfils és el film col·lectiu, que en la seva forma més comú consisteix en una sèrie d'episodis elaborats per diferents directors sota una premisa compartida. Avui us en recomanem quatre exemples que transcendeixen el mer experiment, començant per Ro.Go.Pa.G (1963), punt de trobada dels més grans representants del cinema polític dels 60: Rossellini, Godard, Pasolini i un menys conegut Ugo Gregoretti. Especialment cèlebre és el segment de Pasolini, "La Ricotta", sobre un rodatge imaginari de la crucifixió de Crist, amb la participació d'Orson Welles. New York Stories (1989), per altra banda, ofereix justament el que promet el títol: tres historietes situades a la ciutat de mà de Woody Allen, Coppola i Scorsese. Més endavant trobem el projecte Ten Minutes Older (2002), que dividit en dos pel·lícules, "The Cello" i "The Trumpet", és potser el més ambiciós del seu gènere. Acompanyant el canvi de milenni, fins a 15 directors (Jarmusch, Bertolucci, Claire Denis, Wim Wenders, Herzog, Erice o Godard entre d'altres) són convidats a rodar peces de 10 minuts amb el temps com a tema principal. Per últim, a Centro Histórico (2013), es demana a Aki Kaurismaki, Manoel de Oliveira, Pedro Costa i Víctor Erice que se centrin en la qüestió de la memòria. El resultat és un recull travessat per un cert intimisme compartit en el tractament del passat i la pèrdua. #filmbooks #filmlibrary #barcelonallibres #installibres #cinemabarcelona #woodyallen #pasolini #bertolucci #rossellini #pedrocosta #victorerice #godard #rogopag #jarmusch #newyorkstories #tenminutesolder #centrohistorico

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on