Terrence Malick (‘voice over’).

L’ULL QUE MIRA: (El perfil femení de La Nouvelle Vague )

View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Repleta de grans noms com Jean-Luc Godard, Jacques Rivette, Eric Rohmer o Claude Chabrol, la Nouvelle Vague ha passat durant dècades per un corrent cinematogràfic essencialment masculí. Per sort, els últims anys s'ha reivindicat amb força la figura d'Agnès Varda: coneguda per pel·lícules com Cléo de 5 a 7 o Le Bonheur, la directora belga ha romàs activa fins a la seva mort l'any passat, tancant amb els documentals Visages Villages i Varda by Agnès una trajectòria marcada per films disfressats de quotidianitat però de fort contingut social i polític. Una altra gran artista que inicia la seva carrera associada a la Nouvelle Vague és Marguerite Duras. Autora d'una quarantena de novel·les (entre elles L'amant, premi Goncourt de 1983), també va escriure obres teatrals i guions com el de la cèlebre Hiroshima Mon Amour, dirigida per Alain Resnais. A finals dels anys 60 va començar també a dirigir pel·lícules que encara avui destaquen pels particulars usos de recursos narratius com la veu superposada: és el cas de la ja posterior India Song (1975), descrita per la mateixa Duras com a "la pel·lícula de les veus". Al costat d'aquests gegants de la creació que són Varda i Duras cal tenir en compte l'emprenta d'actius com Jean Seberg, Anna Karina, Brigitte Bardot o Delphine Seyrig entre moltes altres, que no només van posar rostre a la Nouvelle Vague sinó que amb les seves interpretacions desenfadades van transcendir els seus papers aportant nous aires als models de gènere de l'època.

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Hayao Miyazaki ha passat a la història del cinema com a un dels més cèlebres directors de pel·lícules d'animació. Co-fundador dels estudis Ghibli i segurament el seu membre més conegut a Europa, el seu primer gran èxit va ser "Nausicaä de la Vall del Vent" (1984), que encara avui resisteix com a un dels millors lllargmetratges animats mai fets tant a nivell de contingut —amb una heroïna humil, tolerant i d'esperit explorador— com estètic —amb la creació d'uns entorns on grans paisatges i microorganismes meravellen per igual—. Des de llavors, ha mantingut a través de més de vint pel·lícules ("El viatge de Chihiro" o "La princesa Mononoke", entre d'altres) la tendresa  en el tractament d'uns personatges que majoritàriament són nens i adolescents amb valors superiors als dels adults que els rodegen, i un especial amor per la natura que li ha valgut un lloc rellevant en tots els estudis sobre cinema i ecologia. Tot i que segueix implicat en produccions de Ghibli des d'altres facetes, Miyazaki va anunciar la seva retirada com a director després d'estrenar "El vent s'aixeca" (2013), un excel·lent últim exemple de dues de les seves grans passions: pacifisme i avions. Segons declaracions pròpies, Miyazaki va decidir treballar en aquesta història després de llegir una cita de Jiro Hirokoshi, el personatge real en què es basa, que bé podria resumir la seva carrera: "Tot el que volia era crear alguna cosa bonica". #miyazaki #filmbooks #llibrescinema #llibreriabarcelona #installibres #instalibros #anime #nausicaaofthevalleyofthewind #thewindrises

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

View this post on Instagram

👁️ ULL QUE MIRA 👁️ Una modalitat d'estrena tan infreqüent com gratificant per als más cinèfils és el film col·lectiu, que en la seva forma més comú consisteix en una sèrie d'episodis elaborats per diferents directors sota una premisa compartida. Avui us en recomanem quatre exemples que transcendeixen el mer experiment, començant per Ro.Go.Pa.G (1963), punt de trobada dels més grans representants del cinema polític dels 60: Rossellini, Godard, Pasolini i un menys conegut Ugo Gregoretti. Especialment cèlebre és el segment de Pasolini, "La Ricotta", sobre un rodatge imaginari de la crucifixió de Crist, amb la participació d'Orson Welles. New York Stories (1989), per altra banda, ofereix justament el que promet el títol: tres historietes situades a la ciutat de mà de Woody Allen, Coppola i Scorsese. Més endavant trobem el projecte Ten Minutes Older (2002), que dividit en dos pel·lícules, "The Cello" i "The Trumpet", és potser el més ambiciós del seu gènere. Acompanyant el canvi de milenni, fins a 15 directors (Jarmusch, Bertolucci, Claire Denis, Wim Wenders, Herzog, Erice o Godard entre d'altres) són convidats a rodar peces de 10 minuts amb el temps com a tema principal. Per últim, a Centro Histórico (2013), es demana a Aki Kaurismaki, Manoel de Oliveira, Pedro Costa i Víctor Erice que se centrin en la qüestió de la memòria. El resultat és un recull travessat per un cert intimisme compartit en el tractament del passat i la pèrdua. #filmbooks #filmlibrary #barcelonallibres #installibres #cinemabarcelona #woodyallen #pasolini #bertolucci #rossellini #pedrocosta #victorerice #godard #rogopag #jarmusch #newyorkstories #tenminutesolder #centrohistorico

A post shared by Llibreria de la Imatge (@llibreriadelaimatge) on

Ull que mira

Hi ha un tòpic que mai ha abandonat el cinema: les vacances a Itàlia. Heretat dels grans viatges literaris, aquest tema ha protagonitzat tota classe de pel·lícules. “Vacances a Roma” (1955) és de les primeres que venen al cap de tots. Audrey Hepburn i Gregory Peck formen una mítica parella en aquest film de William Wyler ple d’aquella elegància que tantes nostàlgies desperta cap al cinema clàssic de Hollywood. Ella, una princesa, tracta d’escapar de les normes que l’envolten; ell, un periodista, prova d’aprofitar-se d’aquest desig. A “Una habitació amb vista” (1986) el director James Ivory presenta un gran romanç d’època, subgènere que el va fer conegut amb pel·lícules com “Retorn a Howard’s End” o “El que queda de dia”. Amb un repartiment que inclou a Maggie Smith, Judi Dench o Daniel Day-Lewis al costat dels protagonistes Helena Bonham Carter i Julian Sands, la pel·lícula s’acosta a l’estada d’una noia de l’Anglaterra eduardiana a Florència. Més recentment trobem “Call me by your name” (2017), dirigida per Luca Gudagnino i protagonitzada per Timothée Chalamet i Armie Hammer. També aquí Itàlia esdevé escenari d’una història d’amor, en aquest cas entre un jove italià de família culta i un professor americà convidat pel pare d’aquest. Els tres films mostren de maneres ben diferents com un clixé tan explotat pot seguir donant lloc a noves històries aclamades per públic i crítica.

“ENOLA HOLMES”

El dia 23 s’estrena a Netflix ENOLA HOLMES.
“Spin-off cinematogràfic del mític detectiu creat per Arthur Conan Doyle en el qual Millie Bobby Brown, Henry Cavill i Sam Claflin donen vida a un peculiar trio de germans. ‘Enola Holmes’ suposa l’adaptació de la popular franquícia literària escrita per Nancy Springer.El personatge interpretat per Brown intenta descobrir el parador desconegut de la seva mare (Helena Bonham Carter) i els seus germans semblen no ser de molta ajuda, ja que en primera instància decideixen enviar-la a un internat.Amb el televisiu Harry Bradbeer -‘Fleabag’- darrera la càmara i Jack Thorne ocupant-se del guió, ‘Enola Holmes’ sembla encaminada a convertir-se en una de les pel·lícules més vistes de la plataforma.”

“La voz humana” de Pedro Almodóvar

El director manxec presenta al Festival de Venècia l'enlluernador curtmetratge de 'The Human Voice', protagonitzat per la gran Tilda Swinton.

Ull que mira

El cinema ha estat dels últims grans arts en arribar i, com a tal, s’ha nodrit en gran manera de les històries que ja feia segles que circulaven de mà d’un altre gran art, la literatura. Ens atreviríem a dir que la majoria de pel·lícules poden ser categoritzades com a adaptacions literàries en més o menys mesura: des d’aquelles que prenen una sola idea d’un llibre poc conegut i la duen més enllà fins a les que tenen com a principal objectiu dur una novel·la d’èxit a la pantalla. És fàcil pensar en exemples del segon cas: tothom és conscient que sagues com Harry Potter, El senyor dels anells o Els jocs de la fam provenen de sagues literàries, i que pel·lícules com Mujercitas, Matar a un ruiseñor o Madame Bovary sorgeixen dels llibres homònims. Però sabíeu que Forrest Gump o Psycho també són adaptacions de novel·les? També ho són Shrek, Scarface o Million Dollar Baby. Alguns directors han fonamentat la seva carrera en detectar idees interessants en novel·les no especialment reconegudes i desenvolupar-les fins a crear una obra d’art autònoma, com és el cas de Stanley Kubrick i el seu bon ull a l’hora de trobar material per a nous guions. “2001: Una odissea a l’espai” o “La taronja mecànica”, grans pel·lícules en la història del cinema, tenen origen en un relat curt d’Arthur C. Clarke i una novel·la d’Anthony Burgess respectivament que, tot i ser grans peces literàries, mai van aconseguir l’èxit de les seves adaptacions. Fins i tot aquells que anomenem genis necessiten observar als qui han vingut abans en la seva creació.

Ull que mira

El guió cinematogràfic és considerat majoritàriament una eina, un text d’impàs cap a la producció d’una pel·lícula, però cada vegada trobem a les llibreries més col·leccions dedicades a la publicació de guions en format llibre. I és que no és fàcil dir on acaba el guió i comença la literatura. No podem obviar que tot i que el guionista pensa necessàriament en imatges, la matèria del guió, allò del que està fet, són les paraules. Segons l’ús que es faci d’aquestes podem distingir dos grans direccions en les que pot treballar un guió: mostrar (majoritàriament associat al cinema) i explicar (majoritàriament associat a la literatura). Tot i que els manuals de guió segueixen animant a seguir la primera ometent elements que la càmera no pugi enregistrar (sentiments, metàfores, comparacions), molts grans guions se serveixen d’un estil més aviat literari per a emfatitzar trets essencials de la pel·lícula. És el cas, no casualment, de molts directors que són els seus propis guionistes. Així, per exemple, trobem que al guió de Barton Fink els germans Coen introdueixen el protagonista com a “odiós però intel·lectual” o que Werner Herzog planteja en la primera escena d’Aguirre que “les muntanyes s’eleven com catedrals”. Aquesta indefinició dels límits entre guió i literatura és recíproca: de la mateixa manera que els cineastes han estat influïts durant dècades per les grans narracions, des que l’audiovisual ha entrat a les nostres vides ha influït la nostra forma d’expressar-nos, pensar i, és clar, escriure. Un llibre de ficció pot decidir si explicar o mostrar, també; doncs és diferent escriure “La Carla estava trista” a “La Carla va entrar a la sala capcota”. De la proporció entre ambdós estils en dependrà el ritme i atmosfera de la història. Guions que es poden llegir com novel·les i novel·les que passen com pel·lícules: els formats s’encreuen i contagien donant lloc a noves maneres de gaudir del cinema i de la literatura.

Ull que mira

Com qualsevol creador, un director de cinema es nodreix voluntària o involuntàriament de l’obra dels qui han vingut abans que ell. Conegut per peces de culte com Kill Bill o Pulp Fiction, Quentin Tarantino torna aquestes herències ben explícites, arribant a incorporar en ocasions reproduccions pla a pla de les seves escenes preferides: repartides entre les seves pel·lícules trobem engrunes de Django (Sergio Corbucci, 1966), Los Picapiedra (Brian Levant, 1994), Centauros del desierto (John Ford, 1956), Metropolis (Fritz Lang, 1927) o Superchick (Ed Forsyth, 1973) entre moltíssims altres exemples. Assidu als cinemes i vídeoclubs des de ben petit, el que fa aquesta referencialitat de Tarantino especial és que no contempla cap mena de jerarquia entre pel·lícules més enllà del seu gust personal. Així, al seu particular altar trobem de costat Godard i Jackie Chan, Sergio Leone i Woody Allen o John Woo i Dario Argento. De la sèrie B al cinema d’autor, de les arts marcials a l’spaghetti western, Tarantino ha sabut crear una obra pròpia i un estil visual reconeixible a partir de la juxtaposició i el pastiche. En una entrevista de 1994 per a Empire ens deixa amb tota una declaració d’intencions: “Robo de cada pel·lícula que s’ha fet. M’encanta: el meu treball és agafar això d’aquí i això d’allà i mesclar-ho. Ho robo tot. Els grans artistes roben, no fan homenatges”.

Altered Carbon. Serie en Netflix.

Los amantes de la ciencia ficción tienen la serie Altered Carbon entre sus favoritas, ya que reúne todos los ingredientes que necesita este género para rozar la perfección y encandilar a sus seguidores. Disponible en el catálogo de Netflix, cuenta con dos temporadas de 10 y 8 capítulos respectivamente, y desde aquí estamos deseando que llegue una tercera.

De hecho, este post nos vamos a centrar en una posible temporada 3 de Altered Carbon, contando todo lo que sabemos hasta ahora, que todavía es poco, principalmente porque como hemos podido comprobar con las dos primeras temporadas, el cambio entre cada una de ellas ha sido radical.

La primera temporada de Altered Carbon trataba la historia de unos detectives ciberpunk, mientras que la segunda fue un paso más allá, introduciendo muchos más elementos fantásticos, extraterrestres y fuera de lo normal. A nosotros personalmente, esta última nos gustó más.

Por ello, en caso de que se confirmase la tercera temporada de Altered Carbon, estamos convencidos de que volverán a haber múltiples cambios.

Y aunque todavía no está confirmado, Altered Carbon temporada 3 es más que probable, principalmente por Richard Morgan, escritor y guionista de la serie, confirmó que la idea era llegar a las cinco temporadas.

Posible fecha de estreno de la tercera temporada de Altered Carbon

Dado que por el momento no se ha confirmado de manera oficial, todavía no existe fecha de estreno de la tercera temporada de Altered Carbon, y si tenemos en cuenta que entre el estreno de las dos primeras temporadas pasaron más de dos años, debemos hacernos a la idea de que no podríamos disfrutar de la tercera entrega hasta 2022.

Continua llegint “Altered Carbon. Serie en Netflix.”

STAR TREK. Picard. 1ªtemporada (10 episodios).

Star Trek: PicardTítulo original:     Star Trek: Picard (TV Series)

Año: 2020   Duración: 46 min.
Dirección: Alex Kurtzman (Creator), Hanelle M. Culpepper, Jonathan Frakes, Maja Vrvilo, Akiva Goldsman, Douglas Aarniokoski
Guion: Gene Roddenberry, Michael Chabon, Alex Kurtzman, Kirsten Beyer
Música: Jeff Russo
Fotografía: Philip Lanyon, Darran Tiernan
Reparto: Patrick Stewart, Santiago Cabrera, Isa Briones, Alison Pill, Harry Treadaway, Evan Evagora, Michelle Hurd, Neraida Bega, Lil Cory, Michael Eshaun York, Merrin Dungey, Cailan Robinson, Jeffrey Lynn White Jr., Landry Allbright, Sam Marra, Marti Matulis, Rebecca Wisocky, Orla Brady, Brian DeRozan, Jonathan Frakes, Chelsea Harris, Marina Sirtis, Ernesto Chaverri, Jonathan Del Arco, Maya Eshet, Willow Geer, Casey King, Ian Nunney, Jeri Ryan, Graham Shiels, Brent Spiner, McKenzie Westmore, Lulu Wilson
Productora: CBS Television Studios / Roddenberry Entertainment / Secret Hideout. Distribuida por CBS All Access / Amazon Prime Video
Sinopsis:Serie ambientada 18 años después de la última aparición de Jean-Luc Picard en “Star Trek: Nemesis”, y encuentra al personaje profundamente afectado por la destrucción de Romulus como se muestra en la película “Star Trek” (2009).
Estreno en USA (CBS): 24 enero 2020
Estreno resto del mundo (Amazon Prime): 24 enero 2020.

Críticas:

  • “Patrick Stewart te emocionará (…) Promete ser un viaje satisfactorio” 
    Robert Lloyd: Los Angeles Times
  • “El regreso de Stewart al personaje sería razón suficiente para verla, pero ésta es una serie de verdad, más que una colección de grandes éxitos (…) Puntuación: ★★★★ (sobre 5)” 
    Alan Sepinwall: Rolling Stone
  • “Patrick Stewart revisita ‘The Next Generation’ para la Generación Nostalgia (…) Hay una ligera sensación de oportunidad perdida” 
    Ben Travers: IndieWire
  • “Es difícil escoger a un favorito entre los nuevos personajes (…) Pero están preparados para trazar un nuevo camino en el universo Star Trek”. 
    Danette Chavez: AV Club
  • “Una experiencia televisiva top. Sientes, de inmediato – al menos, en la superficie – que podría ser la mejor oferta televisiva de la franquicia” 
    Mike Hale: The New York Times
  • “Tiene destellos de excentricidad y cualquier serie de ciencia-ficción con agradecimientos a Miguel de Unamuno, merece algo de esperanza. Pero, por ahora, es otra Star Trek decepcionante” 
    Darren Franich: Entertainment Weekly
  • “En tres horas [de serie] se traslada a un lugar que promete tanta emoción y movimiento como la reflexión que ya ofrece en la figura de su derrotado protagonista. Una serie que sugiere que merece la pena quedarse a su alrededor” 
    Daniel D’Addario: Variety

 

Blanco en blanco.

 Blanco en blanco

Sinopsis

Siglo XX. Pedro llega a Tierra del Fuego, un territorio hostil y violento. Su tarea es fotografiar el enlace de Mr. Porter, un poderoso latifundista, con una joven llamada Sara, de la que querrá capturar su belleza y que se convertirá en su obsesión. Una obsesión que le hará perder sus privilegios sociales, condenándose a vivir en un ambiente hostil. Para sobrevivir, Pedro termina traicionando a sus principios e integrándose en una sociedad que contempla el genocidio de los nativos Selknam. Una masacre de la que acaba siendo participe y cómplice por medio de sus imágenes.

“La llamada de lo salvaje”

 La llamada de lo salvaje

La llamada de lo salvaje

21 de febrero de 2020 / 1h 40min / Aventura, Drama, Familia
Dirigida por Chris Sanders

Sinopsis

John Thornton (Harrison Ford) es un lobo solitario que no quiere vivir cerca de nadie. Es la década de 1890 y las salvajes tierras de Canadá y Alaska viven la fiebre del oro. Allí, en el Yukón, Thornton conoce a Buck, un perro que ha pasado de tener una vida doméstica y placentera a ser secuestrado para convertirlo en un perro de trineo por los buscadores de oro, que no tendrán ninguna compasión con él. A pesar de haber recuperado sus instintos primitivos después de haber sufrido, este perro único y singular se convertirá en el compañero de viaje de Thornton. Juntos vivirán una aventura irrepetible en el último rincón de la tierra, más allá de los mapas, para así llegar a donde nadie antes había llegado.

Película para todos los públicos basada en el clásico de la literatura de Jack London La llamada de lo salvaje (1903) que dirige el nominado al Oscar Chris Sanders.