Director de cinema austríac nascut l’any 1942 a Múnich.

Michael Haneke és una de les figures més influents de la història del cinema contemporani. El cineasta és conegut per la seva mirada provocadora i el seu estil únic, obligant a reflexionar els seus espectadors sobre la condició connatural de la violència, la crueltat de les noves generacions i l’opressió del sistema a l’ésser humà.

El cinema de Haneke destaca per endinsar-se en els recòndits racons de la foscor intrínseca de l’ésser, generant incomoditat, tensió i malestar al públic que rep les imatges de l’austríac. Haneke s’enfoca en el realisme cru, sense fugues romàntiques, mostrant un estil visual i narratiu que emfatitza la distància i la fredor, cosa que amplifica exponencialment la sensació d’incomoditat.

Haneke explora sempre temàtiques enllaçades amb la violència en la societat moderna, així com l’ús d’aquesta com a mètode de manipulació dels habitants alienats a un sistema opressor. Ho demostren els seus films canònics, com la reconeguda “Funny Games” o “Caché”. Aquestes pel·lícules no cerquen l’entreteniment, sinó més aviat desafiar l’espectador, fer-lo reflexionar sobre el consum repetitiu de violència en els mitjans comunicatius.

Un altre tema recurrent en la seva filmografia és la solitud, entesa com la mostra més clara de l’alienació al sistema i la incomunicació. Un vessant del seu inventari que explora les relacions humanes disfuncionals i les emocions reprimides que jeuen sota la superfície d’un paradigma en decadència.

I és que una de les característiques més destacades de Haneke és la seva preferència pels plans llargs i estàtics. En lloc d’utilitzar una edició ràpida i dinàmica, opta per plans llargs i sense talls. Aquesta tècnica crea una sensació d’immersió i també emfatitza la durada i la monotonia de la vida quotidiana, així com de la fredor en les escenes més violentes.

Haneke és un referent del cinema de culte dels últims anys, amb films com la més recent “Amour” ens demostra que és una gran figura del setè art, una llegenda viva del cinema.

Per Jaume Ribot